lunes, 9 de abril de 2012

Así que saca de una vez por todas tu pasión, tu furia, pasa a la acción arrinconando a la penuria y recuerda que cada emoción muere cuando se esconde. Tú luchas, tú vuelas, tú sabes, tú puedes. Tu nombre es la prueba de que existes con un grito eterno.

Al principio fue la palabra
esa energía que guia tu voz si hablas
igual que un arma que se activa entre tus labios
alejándote del lodo y de ese ahogo solitario
somos puzzles incompletos
esqueletos vagando histéricos
mientras nuestro silencio se expande y hiere
así el aspecto muere triste y famélico
viendo que nada cambia
que la rabia duerme tras la traquea
siempre anclada en ese miedo que provoca arcadas
pensando tanto, diciendo nada
sintiendo cada mirada minada por la costumbre
seca con la escasez, por la sed de deseos que no se cumplen
abre tu conciencia y mira en las paredes
diran que puedes ser tú mismo sin fijarte en otros seres
y ser viento entre desiertos de cemento
sabiendo que quien te rodea ya no te moldea
haciendo que todos crean cuando vean que luchas por lo que quieres
tú dices, tú haces, tú creces, tú sientes porque eres.....verbo

la prueba de que existes con un grito eterno
la voz que nace y te hace atravesar el tiempo
la esencia que te diferencia y te hace brillar
el arma que une metas y recuerdos , verbo
demasiado cielo para tan pocas alas
demasiado tiempo a solas
demasiadas balas para esquivarlas todas
demasiada oscuridad para moverte
demasiada vida, para echarla a suertes con la muerte
por eso actúa y convierte en cierto lo imposible
te atan a acontecimientos pero el pensamiento es libre
capaz de liquidar al lado oscuro que te absorbe
ese enorme ser deforme que habita entre el caos y el orden
que marchita tu interior y lo revuelve
entre marmitas de sigilos donde sentimientos hierven
no más silencio si nos queman
no más ojos hacia el suelo que envenenan
no más penas de aguas negras en tus venas que ciegan cada mañana
tú hablas, tú buscas,tú amas, tú ganas, porque tú te llamas.....verbo

se tú el cambio que quieres ver en el mundo
se ese rayo que cayó y que retumbó en lo mas profundo
juntos tú y tu voz como una luz incandescente
juntos tú y tu voz cuando nadie te defiende
cuando el resto no comprende que eres especial
y que no caes en la espiral superficial que arrastra a otros
cual de aquellos rostros no echará a perder su vida
gírate y mira tantos se ahogan y no respiran
oscilan en precipicios de edificios y ven
que la inercia y el vicio les dejó tan lejos del edén
pero quien tiene la fórmula y desata
la trémula red de esa tarántula de la que nadie escapa
así que saca de una vez por todas tu pasión, tu furia
pasa a la acción arrinconando a la penuria
y recuerda que cada emoción muere cuando se esconde
tú luchas, tú vuelas, tú sabes, tú puedes
tu nombre es la prueba de que existes con un grito eterno
la voz que nace y te hace atravesar el tiempo
la esencia que te diferencia y te hace brillar
el arma que une metas y recuerdos
tú tienes el más grande poder que nos fue dado
la palabra que libera afectos encadenados
el don de poder ser alguien dentro de un silencio enfermo
que te atrapa para hacer de ti su siervo


De la pel·licula Verbo.

lunes, 3 de octubre de 2011

Bajo el cielo protector

Vertadera felicitat, amor passional, amor vertader, hi ha alguna veritat vertaderament absoluta?
Fugacitat de la vida, la mort, he fet tot el q volia fer? he sentit, conegut, estimat tot el q volia si fóren aquestos els meus últims moments? He dit t'estime totes les vegades que volia? Q volien? S'ha de tenir por a la mort? tinc por a la mort? mai ho he cregut, però mai he viscut la meua pròpia mort.

Esmorzant, a la voreta de la mar, a la fresqueta, tellines, els meus pares. Tot pot canviar en qualsevol moment. L'anticipació és la pitjor condemna que et dóna la no salut. I el problema d'anticipar no és només el patiment que no deixa gaudir del temps al que encara no ha passat, sinó que no et deixa imaginar altres fets. Açò ho vaig aprendre molt bé el 10 de febrer de 2003, i la condició humana no em deixa esmentar errades.

Si, segurament el q escolteu de mi siga veritat, xq negar xafarderies. M'agrada la bona vida, menjar, fumar, beure, estar en els meus amics, dormir, dormir poc, tinc poca paciència (se m'ha cremat tota) i cride, sóc romancera, dona amb tot el que comporta ser dona, tinc les meves pors, sóc immoral, he aprés a dir mentides, políticament incorrecta. M'he equivocat prou, i em seguiré equivocant. He fet mal a persones q estimava
Però se q mai li he desitjat mal a ningú, no estic enfadada en ningú se q sóc valenta i q estime a molta gent. Estime molt, i és el que m'ha mogut a actuar com ho he fet sempre, estimant la vida, la meua parella, la meu família, els meus amics, els meu poble, la meua terra, el cel, la mar, la meua felicitat... (i ací deixe un document escrit de que sóc molt romancera)

Aquesta dita em va enamorar quan la vaig escoltar per primera vegada, i m'agrada rellegir-la sovint.
Ací la deixe

“La muerte está siempre en camino, pero el hecho de que no sepamos cuándo llega parece suprimir la finitud de la vida. Lo que tanto odiamos es esa precisión terrible. Pero como no sabemos, llegamos a pensar que la vida es un pozo inagotable. Sin embargo, todas las cosas ocurren sólo un cierto número de veces, en realidad muy pocas. ¿Cuántas veces recordarás cierta tarde de tu infancia, una tarde que es parte tan entrañable de tu ser que no puedes concebir siquiera tu vida sin ella? Quizá cuatro o cinco veces más. Quizá ni eso. ¿Cuántas veces más mirarás salir la luna llena? Quizá veinte. Y, sin embargo, todo parece ilimitado.”
 






viernes, 26 de agosto de 2011

Seràs la clau que obre tots els panys

No sé ben bé perquè he creat aquest lloc. Potser ho faig perquè crec que tinc molt a dir, però pensant pensant no trobe res triomfal, qualsevol cosa que faja que la gent diga "xe tu què sabuda" "xe tu quant val la pena llegir el que escriu la xiqueta", així que m'ho estic repensant!

Així que tot va començar un dia rellegint al meu poeta preferit, la meua poesia preferida, perquè és una forma d'honrar-lo i qui m'inspira quan busque la bellesa. Perquè res és prou per homenatjar aquest home, així oferix els meus respectes i la meua admiració


M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


Vicent Andrés Estellés